Homenatge a Isabel Núñez

Homenatge a Isabel Núñez post1

El passat 4 de febrer es va inaugurar a Barcelona una placa en memòria de l’escriptora i activista social Isabel Núñez (Figueres, 1957 – Barcelona, 2012).

L’homenatge va tenir lloc davant del número 7 del carrer d’Arimon, al barri de Sant Gervasi, on es troba l’arbre bicentenari que Isabel Núñez va aconseguir salvar de les urpes d’una immobiliària que pretenia talar-lo per construir-hi un edifici. Des d’aleshores l’arbre, un ginjoler, s’ha convertit en un símbol de resistència enfront dels poderosos, i les vicissituds dels fets queden magistralment recollits en el seu llibre La plaza del azufaifo (Melusina, 2008).

A l’acte van intervenir José Luis Guerín, cineasta, Itziar González, arquitecta i exregidora, David Cirici, escriptor, Guillermo Aguirre, antropòleg i fill d’Isabel Núñez, i l’alcaldessa Ada Colau.

Isabel Núñez, a més de traductora i crítica literària, va ser una excepcional escriptora amb un personalíssim estil literari que pot admirar-se en els seus contes Crucigrama (Galería H2O, 2006), Algunos hombres… y otras mujeres (Menoscuarto, 2009), l’assaig sobre la guerra a l’antiga Iugoslàvia  Si un árbol cae: conversaciones entorno a la Guerra de los Balcanes (Alba editorial, 2009) o a la novel·la pòstuma Entonces (Alfabia, 2013).

Nosaltres vam tenir l’immens plaer de treballar-hi i publicar el seu llibre Mis postales de Barcelona (Triangle Postals, 2012), ), “un bellísimo libro, descripción de un íntimo paisaje urbano, la ciudad que mi generación ha perdido. Leerlo ha sido una experiencia extraña porque llegué a él tras haberme conmovido con Emily Dickinson y El viento comenzó a mecer la hierba (Nórdica) y creía que tardaría en registrar emociones tan altas. Pero no fue así. Quizás mecido por la hierba alta del efecto Dickinson, percibí una continuidad natural entre un libro y otro” (Enrique Vila-Matas, a El País, el 30 d’abril de 2012).

Isabel Núñez ens va deixar ja fa quatre anys. Potser els primers versos del poema de Blas de Otero Me queda la palabra serveixin de consol i homenatge: “Si he perdido la vida, el tiempo, todo / lo que tiré, como un anillo, al agua, / si he perdido la voz en la maleza, / me queda la palabra”.

Ens queda la teva paraula, Isabel.